Els tunicats són uns animals invertebrats marins que van aparèixer fa més de 500 milions d’anys als nostres oceans. A dia d’avui s’han descrit més de 3000 espècies d’aquest grup, la major part de les quals habita en aigües poc profundes i només una petita part viu a profunditats superiors als 200 metres. Alguns són animals solitaris que viuen ancorats a roques, closques, algues o qualsevol altre substrat. En canvi, d’altres formen colònies ancorades i uns pocs viuen lliures a la columna d’aigua. Reben el nom de tunicats per la seva coberta externa que anomenem túnica, que pot ser de molts colors i formes diferents i pot ser prima, gelatinosa i translúcida o be dura i gruixuda.
Es tracta d’animals marins que filtren aigua a través d’estructures en forma de sac amb dos sifons, per on absorbeixen i expulsen l’aigua un cop filtrada per extreure’n l’aliment. Són espècies de molt interès científic, ja que contenen una gran quantitat de compostos químics potencialment útils i efectius contra diversos tipus de càncer, com a antiviral i com a immunosupressors. Per altra banda, tenen la capacitat de corregir anomalies cel·lulars en poques generacions, un procés regeneratiu que podria ser possible en humans. Els mecanismes biològics associats a aquest fenomen ens podrien oferir la informació necessària per a la reprogramació de cèl·lules i teixits humans que ens permetrien regenerar òrgans.
Hi ha espècies que es consumeixen com a aliment arreu del món, com són els bunyols de mar o les tulipes de mar. Fins i tot es conreen com a aliment humà al Japó i a Corea, o bé com a aliment per a piscifactories. També se n’investiga l’ús com a biocombustible, ja que la paret de cel·lulosa que forma el cos dels tunicats es pot descompondre i obtenir-ne etanol. Tot plegat s’ha de fer amb la màxima precaució, perquè durant les últimes dècades diverses espècies han estat envaint les costes de molts països. Normalment arriben a zones llunyanes del seu lloc d’origen adherits als cascs dels vaixells o en forma de larves dins dels tancs d’aigua de llast de les embarcacions. I, fins i tot, hi ha zones on els invasors són una amenaça important per a les activitats de l’aqüicultura.
Els tunicats es van començar a descriure a principis del segle XIX i se sap que són els parents més propers dels vertebrats en termes evolutius. Per aquest motiu, se’ls fa servir molt sovint com a models per a estudiar la biologia evolutiva entre els uns i els altres. Tot i així, la filogènia d’aquest grup d’espècies, és a dir, el seu origen, procedència i desenvolupament dins de la història del planeta Terra no es coneix gaire encara. Per aquest motiu, actualment s’estan estudiant les coincidències genètiques i similituds morfològiques entre espècies i grups d’animals, entre d’altres qüestions, per resoldre les seves relacions evolutives i proporcionar una primera estimació de en quin moment es van distanciar entre sí mentre evolucionaven.
En un estudi recentment publicat, en el qual hi ha participat un grup d’investigadors del CEAB, han realitzat anàlisis filogenètics per saber com i en quin moment es van diversificar els diferents grups de tunicats i poder comparar la seva edat evolutiva respecte als diferents llinatges de vertebrats. En aquest estudi, els investigadors han presentat el conjunt de dades filogenòmiques més complerts dels principals llinatges de tunicats i ofereixen un marc de referència i una primera escala temporal que permetran comparar de forma directa els estudis evolutius entre sí i desvetllar els secrets més ben guardats de l’evolució de la vida al planeta Terra.
Programa emès el 20 d’abril del 2018