Al llarg del segle XX, la gran demanda d’aigua potable per a les activitats humanes va provocar una transformació global del paisatge. La canalització i soterrament de rius i rieres, l’eliminació dels boscos de ribera i aiguamolls o la introducció d’espècies invasores han dut la destrucció dels hàbitats fluvials i la pèrdua de biodiversitat fins als nostres dies.
L’abocament indiscriminat d’aigües sense tractar de tornada als rius van anar provocant una degradació de la qualitat de l’aigua i l’estat ecològic dels nostres cursos fluvials. Com us podeu imaginar, la situació era també una amenaça per a la salut humana i per a l’accés global a l’aigua potable. Encara ara no hem sabut capgirar aquest excés de nutrients del tot per complir els objectius europeus marcats per la Directiva Marc de l’Aigua.
Durant les últimes tres dècades, l’Administració Pública Catalana ha fet una feina ingent per reduir l’impacte de l’activitat humana sobre els recursos hídrics del país. Ho ha fet construint un gran nombre d’estacions depuradores d’aigües residuals. I aquestes depuradores ja són capaces d’eliminar la major part de la matèria orgànica i dels nutrients que presenten les aigües negres que s’hi tracten. A dia d’avui, hi ha unes 500 depuradores repartides pel territori que permeten tractar les aigües residuals del 97% de la població de Catalunya.
Aquest fet ha suposat una millora dràstica de la qualitat de l’aigua dels nostres rius. Però tot i aquest esforç descomunal i els importants avenços tecnològics assolits fins ara en aquest camp, hi ha límits que no s’han pogut traspassar. No podem eliminar completament els nutrients de les aigües residuals, ja que incrementar l’eficiència de les depuradores en aquest sentit comportaria uns costos energètics i econòmics importantíssims, i en alguns casos estaria limitat també per la tecnologia existent.
És amb aquesta premissa, que els experts apunten a que les millores no s’han de fer a les mateixes depuradores, sinó als propis rius. Si potenciem la capacitat d’autodepuració que tenen els rius utilitzant tècniques de bioenginyeria, podríem ajudar a complementar la feina de les depuradores i contribuir a pal·liar la problemàtica. I a més, es podria fer d’una forma molt menys costosa i més sostenible, gràcies a que les tècniques de bioenginyeria del paisatge s’utilitzen per a la restauració d’entorns fluvials degradats i per augmentar la biodiversitat.
De fet, els estudis mostren que una bona gestió conjunta de rius i depuradores, entenent-los com a elements d’un mateix sistema connectats entre si, i tenint sempre en compte les característiques del riu aconseguiríem millorar la qualitat física i biològica del medi fluvial. Aquestes mesures de gestió són especialment importants quan ens trobem en zones de clima mediterrani, ja que, com sabeu, els rius són poc cabalosos i sovint gran part de l’aigua que porten procedeix de les depuradores.
En un context de canvi global, en el qual la manca d’aigua és cada cop més acusada, és imprescindible que siguem capaços d’aconseguir aigua depurada d’una qualitat immillorable. Cal que puguem reutilitzar l’aigua sempre que sigui possible i que evitem els efectes negatius que està tenint aquesta situació als rius i als mars on desemboquen. Efectes que acaben repercutint en moltes altres àrees socioeconòmiques.
Des de fa anys, investigadors del grup de Recursos hídrics i gestió integral de conques del CEAB treballen per aconseguir-ho amb la col·laboració d’altres centres de recerca i d’un gran equip d’experts en restauració del medi ambient i tractament d’aigües residuals.
Programa emès el 21 de desembre del 2018