Las praderies marines són embornals de diòxid de carboni, coneguts com els ecosistemes de carboni blau. Com qualsevol productor primari, com serien les plantes, les algues o el fitoplàncton, utilitzen el diòxid de carboni durant la fotosíntesis per generar la matèria orgànica rica en carboni que necessiten. Una gran part de tota aquesta matèria produïda queda enterrada sota el subsòl en forma de restes de fulles, tiges o arrels. I aquest CO2 queda atrapat dins del sediment durant milers d’anys, sempre i quan les praderies es mantinguin en bon estat.
El problema, com ja hem comentat alguna vegada en aquest espai radiofònic, és que aquestes praderies marines reben l’impacte humà i del canvi climàtic i global. I no només a les nostres costes, sinó a la resta del planeta. Recentment, un grup d’investigadors del Centre d’Estudis Avançats de Blanes, ha participat en un estudi internacional que ha mostrat que les onades de calor poden perjudicar les praderies marines. A més, provocarien la seva degradació, amb el conseqüent alliberament del CO2 emmagatzemat durant segles i mil·lennis.
Concretament, la investigació ha treballat en l’impacte que va tenir una forta onada de calor que va assotar Austràlia occidental entre els anys 2010 i 2011. Aquesta onada de calor va danyar considerablement la praderia marina de Shark Bay, un dels majors magatzems de diòxid de carboni del món. En total, aquesta praderia marina contenia més de l’1,3% del total de CO2 emmagatzemat en praderies marines a nivell planetari. Sembla poc, però en quantitats és una bestiesa. La seva degradació no només va afectar a la seva capacitat de captar diòxid de carboni, sinó que tones de CO2 ja emmagatzemat s’haurien alliberat a l’atmosfera.
L’onada de calor que va afectar Austràlia occidental l’estiu de 2010 i 2011, no tenia precedents. De fet, va fer augmentar la temperatura de l’aigua entre 2 i 4 °C per sobre de la mitjana durant més dos mesos. Això va provocar que la praderia marina de Shark Bay, declarada patrimoni de la humanitat, perdés les fulles. Aquesta defoliació du a la descomposició de les fulles perdudes i, per tant, el diòxid de carboni emmagatzemat en forma de carboni orgànic és alliberat de nou a l’atmosfera.
Es calcula que la pèrdua de la praderia submarina de Shark Bay després de l’onada de calor podria haver alliberat nou milions de tones de diòxid de carboni a l’atmosfera al llarg dels tres anys posterior al succés. Aquesta quantitat seria equivalent a l’emissió anual de CO2 de 800.000 llars, o de dues centrals energètiques a base de carbó o bé de 1.600.000 cotxes que circulessin sense parar durant tot un any. Les pèrdues que van tenir lloc entre el 2010 i el 2011 no tenen precedents i l’extensió de les praderies es va reduir dràsticament. Concretament, les àrees més denses van passar de representar el 72% de l’àrea a representar només el 46%. Es calcula que s’ha perdut uns 1000 km2 d’extensió de les praderies de Shark Bay.
Tot i que les praderies submarines es poden restaurar, el que cal impedir per sobre de tot és la pèrdua de praderies que emmagatzemen CO2, ja que quan es degraden emeten més CO2 del que retenen quan estan en bon estat. Davant d’un canvi climàtic que farà augmentar la freqüència de les temperatures extremes i amb el qual les onades de calor seran cada cop més i més habituals, hem de ser conscients que aquests magatzems estan en perill. Això només fa créixer la importància de reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle i dur a terme accions de gestió per evitar els efectes adversos de la nova realitat climàtica mundial.
Programa emès el 13 d’abril del 2018