El tritó del Montseny és una espècie d’amfibi que només habita els petits torrents de les parts més altes del massís que li dóna nom i ocupa una àrea de menys de 25 km2. Per aquest motiu, en l’actualitat està classificada com a espècie en perill greu d’extinció per la Unió Internacional per la Conservació de la Natura.
El tritó del Montseny va ser descrit per primer cop a l’any 2005 i, per contribuir a la seva conservació, al 2016 la Diputació de Barcelona va obtenir el projecte LIFE Tritó Montseny, amb els objectius d’aprofundir en el coneixement de l’ecologia del tritó i avaluar les seves amenaces.
A més, des de llavors s’han realitzat amb èxit projectes de reintroducció que han duplicat el nombre d’individus de les seves poblacions, però aquest esforç es pot veure en perill si no s’aconsegueixen conservar els seus hàbitats.
Tot i que encara es desconeix molt la biologia del tritó del Montseny, els estudis indiquen que es mouen molt poc. Sabem que és un animal pràcticament aquàtic i que se’l troba a les aigües fredes, netes i oxigenades dels torrents de les fagedes i alzinars, on també es reprodueix i s’alimenta.
Per altra banda, se sap que aquest tritó depèn molt més de l’ambient aquàtic que el tritó del Pirineu. Els juvenils del tritó del Montseny són tant aquàtics com els adults i les larves, cosa que no passa amb el tritó dels Pirineus. Aquest fet fa que, davant de qualsevol variació en quantitat i qualitat de l’aigua, es vegi afectada tota la població i els efectes negatius sobre l’espècie siguin molt més grans en el seu cas.
Ara, un estudi liderat per l’investigador del CEAB, José Ledesma, juntament a la investigadora del CREAF, Anna Àvila, experts en la biologia de la espècie i climatòlegs del Servei Meteorològic de Catalunya, alerta que l’augment de la cobertura de bosc que s’ha produït al Montseny les últimes dècades pot provocar que els torrents on habita el tritó no portin suficient aigua pels tritons durant períodes llargs de temps, posant en perill les tasques de reintroducció de l’espècie fetes fins ara.
Aquesta davallada es produeix perquè a l’augmentar la cobertura de bosc, el consum d’aigua per part dels arbres és més gran i, per tant, el cabal dels rierols baixa. De fet, l’estudi alerta que aquest efecte és, actualment, la principal amenaça per a l’espècie. Més que l’augment de temperatura o la manca de pluges que ja està provocant el canvi climàtic.
Per si no n’hi hagués prou amb aquest problema, un altre dels efectes del canvi climàtic, és que les alzines estan pujant lentament cap a cotes més altes. Abans no hi arribaven perquè no hi podien viure, però ara cada vegada més hi troben unes millors condicions de temperatura i d’humitat. Això redueix l’aigua disponible pels rierols i, conseqüentment, afecta a la població de tritons.
És per això que, amb els períodes de sequera, que any a any són més llargs i més freqüents, els tritons es veuran obligats a refugiar-se llargues temporades o abandonar els torrents per trobar ambients més idonis. El problema però, és que tenen molt poca capacitat per desplaçar-se i, amb el temps, la manca d’aigua podria portar a la pèrdua d’individus i, a llarg termini, conduir l’espècie a l’extinció.
És essencial doncs, que puguem quantificar bé quins són els cabals mínims que necessita el tritó i quina capacitat tindrà per adaptar-se a la sequera. D’aquesta manera podrem ajudar a gestionar aquests hàbitats amb les administracions del Parc Natural per tal d’evitar que s’acabi extingint una espècie endèmica que només viu en aquest petit racó de món.
Programa emès el 25 d’octubre del 2019