Les dàfnies són uns crustacis microscòpics que formen part del plàncton en ambients aquàtics molt diversos. Se les coneix també com a puces d’aigua, degut a la seva mida: entre 0.2 i 5 mil·límetres de longitud, i perquè es desplacen fent saltets, tot i que tècnicament no tenen res a veure amb les puces. N’hi ha més de 200 espècies i les podem trobar en llacs, rieres, rius, basses i, fins i tot, en pantans àcids o ambients hipersalins.
Habitualment, són filtradores i s’alimenten principalment de fitoplàncton, és a dir, d’algues microscòpiques. També ingereixen alguns microorganismes i matèria orgànica, ja sigui dissolta o en forma de partícules. Les dàfnies són els herbívors dominants en ambients aquàtics, una peça clau dins l’ecosistema que manté a ratlla les proliferacions d’algues. Malauradament però, moltes de les espècies de dàfnia es consideren amenaçades i algunes se les inclou a la llista d’espècies vulnerables de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura.
En la nostra vida quotidiana utilitzem aquest animalons com a aliment viu per als peixos d’aquari, els tropicals i els marins, igual que per als capgrossos i altres petits amfibis. Per altra banda, a nivell científic s’utilitzen com a indicadors biològics de diversos factors importants, gràcies a que són gairebé transparents i, per tant, els òrgans interns es poden estudiar amb facilitat. Són útils per a avaluar els efectes que tenen les toxines en un ecosistema aquàtic i diferents aspectes del canvi climàtic, com ara la radiació ultraviolada, entre d’altres.
La presència de dàfnies en si mateixa ja és un bon indicador de la bona salut d’un ambient aquàtic. En el cas dels llacs d’alta muntanya, per exemple, si es troben poques dàfnies a les mostres d’aigua del centre del llac es pot deduir que algun dels nivells de la xarxa tròfica està afectat, desestabilitzant així l’ecosistema sencer. Això sol voler dir que hi ha espècies invasores, normalment peixos, que no són propis de llacs d’alta muntanya. Estem parlant de la truita comuna, la truita de rierol, la truita irisada i el barb roig.
La truita comuna és autòctona dels rius d’alta muntanya, però no dels llacs i estanys. Hi va ser introduïda fa desenes i centenars d’anys per habitants de la zona. Juntament amb les altres dues, es troben entre les 100 espècies més invasores del món. El barb roig, en canvi, el van introduir fa dècades els pescadors que l’utilitzaven com a esquer viu per a capturar les truites. Actualment, aquest peix que amb prou feines arriba als 12 cm d’allargada és el causant de molts dels mals que assetgen aquests ecosistemes aïllats.
El barb roig, que ni és un barb ni és de color roig, és un peix planctívor que s’alimenta dels ous de truita, de larves d’insectes i deles dàfnies. Degut a la pesca i als barbs, les truites comencen a desaparèixer. Sense truites, que s’alimenten d’insectes i també dels barbs rojos, el nombre d’aquests peixets creix desmesuradament i la pressió depredadora també. N’hi ha tants que fins i tot enterboleixen l’aigua al buscar aliment entre els sediments. Per protegir-se, les dàfnies es tornen més transparents, escurcen el seu cicle de vida i se’ls allarga el cap per evitar ser menjades. Tot plegat afavoreix als competidors més petits de les dàfnies, que també poden arribar a desaparèixer.
Mentre la població de dàfnies disminueix les algues comencen a proliferar, les aigües dels llacs es tenyeixen de verd i deixen de ser transparents. La biodiversitat d’aquests hàbitats cau en picat i posa en risc a la resta d’espècies. I si el problema no el porta el barb roig, també ho farà la truita. En aquest context, el Life LimnoPirineus, un projecte europeu del CEAB, treballa per recuperar l’estat original de 8 estanys dels Pirineus, és a dir, sense barb roig ni truites. Des del 2014, les seves actuacions han recuperat la transparència de l’aigua i el 70% de la biodiversitat d’alguns estanys, inclosos els escarabats, libèl·lules, amfibis i el tritó endèmic, aus i vegetació autòctona.
Programa emès el 26 de gener del 2018