Isòet o isoet, és el nom amb el qual es coneix un grup de plantes descendent de les falgueres terrestres que van tornar a adaptar-se a l’aigua i que ara viuen submergides en sistemes d’aigua dolça. N’existeixen moltes espècies diferents, però als estanys d’alta muntanya dels Pirineus en tenim una que crida especialment l’atenció dels investigadors del CEAB. Es tracta d’una espècie perenne que viu durant molts i molts anys, tants que encara no sabem quants. Aquest isòet seria l’homòleg de la posidònia que tenim al mediterrani, però en aquest cas d’aigua dolça.
Els isòets són espècies enginyeres, és a dir, que són claus per a l’ecosistema del qual formen part. De la mateixa manera que les alzines són essencials per a un alzinar, els isòets són un component estructural per als ecosistemes dels llacs poc profunds d’aigües clares, toves i amb pocs nutrients. Formen prats submergits que contribueixen a la producció primària i a la qualitat de l’aigua. Són extraordinàriament resistents i els costa molt morir-se. Però, el seu creixement és tant lent que, quan ho fan, la recuperació pot superar els 60 anys.
Els estanys on habiten els isòets són llacs d’origen glacial a gran altitud, aïllats d’altres corrents d’aigua, entre els cims dels Pirineus. La seva situació geogràfica fa que no tinguin peixos de forma natural, però al llarg dels últims segles s’hi han introduït truites de riu, i més recentment peixos més petits com el barb roig, usats com a esquer viu per a capturar les truites. L’impacte que té la presència de les truites afecta sobretot als amfibis i altres invertebrats autòctons. Mentre que l’impacte dels barbs rojos recau fortament sobre la flora i rebota sobre la riquesa de la resta de l’ecosistema.
A més, les males condicions que generen només empitjoren, doncs els efectes sobre els diferents nivells es retroalimenten entre si. La introducció de peixos als estanys suposa la introducció de depredadors que abans no existien, un nivell superior de la cadena tròfica que ho desequilibra tot. Els barbs rojos s’alimenten del zooplàncton i dels petits animalons que viuen al fons dels llacs i, per això, remouen els sediments, els nutrients del fons tornen a l’aigua i les algues proliferen sense que se les mengin. Les algues creixen també damunt de les fulles dels isòets i les priven de llum. Amb tot plegat, l’aigua s’enterboleix i disminueix el seu contingut en oxigen, de manera que els efectes s’estenen i s’agreugen progressivament.
Aquestes són les conclusions d’un estudi recent realitzat per investigadors del CEAB. El primer estudi que avalua l’impacte dels peixos invasors sobre els isòets d’aigua dolça dels llacs d’alta muntanya i, el cas, és que aquest treball mostra que aquests petits peixos representen una gran amenaça. El deteriorament de la llum i el creixement excessiu d’algues fa que els isòets dediquin tots els seus esforços en sobreviure. Perden les espores i deixen de reproduir-se, amb la conseqüent regressió i progressiva desaparició dels prats.
Els estanys d’alta muntanya són sistemes naturals protegits per la Directiva d’Hàbitats Europea. De manera que la desforestació dels prats d’isoets preocupa i molt. La seva pèrdua podria ser irreversible. Per aquest motiu, els autors de l’estudi consideren necessària la implementació urgent de mesures que permetin preservar els prats d’isòets i que procurin la integritat ecològica general dels llacs d’alta muntanya. Ja que sense els prats, podria canviar l’ecosistema al complert i, fins i tot, podria arribar a desaparèixer com a tal.
Programa emès el 6 d’abril del 2018