L’aigua, el vent i el gel, són cossos que es troben en constant moviment. L’acció continuada d’aquests tres elements és capaç d’erosionar el terreny i també de transportar tot allò que troben al seu pas. No estem parlant de grans pedres, sinó també de petites partícules com la pols, grans de sorra, restes de fulles i branques o bacteris i altres microorganismes. Tot i que també hi ha casos en què la seva força és desmesurada, com en una riuada, un tsunami o una gran tempesta, les quals poden moure partícules i volums molt més grans.
Quan l’aigua o el vent estan en calma, o una glacera perd velocitat, tot allò que transportaven deixa d’estar en suspensió i cau per gravetat, és a dir, sedimenten. Aquestes partícules, que poden tenir orígens i naturaleses molt variades s’acumulen formant el sòl on caminem, on construïm les nostres cases i on arrelen les plantes que cultivem. Els sediments, que és com passen a anomenar-se, són de molts tipus i el més normal és que es dipositin formant capes, com si es tractés d’una lasanya, a vegades de molt pocs mil·límetres de gruix. Si us heu fixat mai en les zones de terreny tallades pel pas d’una carretera segur que heu vist aquestes capes de colors i textures diferents.
Totes i cadascuna de les capes que formen són representatives del moment en què es van dipositar els sediments. Ens informen de quina temperatura feia, si hi havia més o menys sequera, si a l’atmosfera o l’aigua hi havia contaminants o metalls pesants, si hi havia hagut una erupció volcànica, un tsunami o la caiguda d’un meteorit. Els investigadors poden recuperar tota aquesta informació com si es tractés d’un registre històric ambiental d’aquella zona.
La forma més habitual de recollir aquestes dades és a través del que en diem testimonis o nuclis de sediment, o de gel si és el cas. Per extreure’ls s’utilitzen tubs habitualment de PVC amb els quals es perfora els fons de llacs, rius, maresmes, torberes, manglars, llacunes o del mateix fons marí. Al extreure els tubs n’obtenim un cilindre de sediments amb totes les seves capes intactes. Posteriorment, s’esbrina quina edat té cada capa, és a dir, en quin moment es van dipositar aquells sediments i s’analitza tot el que contenen.
D’aquesta manera, els investigadors poden saber com era el lloc, el clima i l’ecosistema que vivia en aquell lloc en concret i reconstruir-ne la història. Feia més calor o més fred?, plovia més o menys?, hi havia oxigen a l’aigua?, va atrapar diòxid de carboni?, hi havia microorganismes?, quins eren?, quins animals i plantes hi vivien?, va tenir lloc algun fenomen meteorològic?, perquè és així ara aquest ecosistema avui en dia?
Al CEAB actualment fem servir aquest mètode de mostreig sobretot per estudiar la història dels llacs dels Pirineus. Les zones d’alta muntanya són més verges i no tenen tants impactes per l’acció humana. D’aquesta manera estudiem com els està afectant el canvi climàtic i global, quins contaminants hi arriben i com els altera la introducció d’espècies invasores. També les fem servir per conèixer la història de les praderies de Posidònia i d’altres fanerògames marines i també com actuen com a reservoris de diòxid de carboni, ajudant a pal·liar els efectes del canvi climàtic.
Programa emès el 22 de desembre del 2017