És el 15 d’octubre del 1988 i un equip de biòlegs marins del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC) ens disposem a submergir-nos en un punt pròxim a Eivissa (Illes Balears). Estem duent a terme un projecte, dirigit per María Jesús Uriz, per estudiar la importància de les interaccions químiques en l’ecologia dels fons marins. M’acompanyen la Iosune Uritz, Enrique Ballesteros, Josep Maria Tur, Dolors Rosell i Rick Brusca. El projecte està finançat per la companyia farmacèutica espanyola PharmaMar S.A., que utilitza els organismes que els biòlegs recollim per buscar substàncies químiques de potencial terapèutic.
A 52 metres de profunditat, sobre unes cordes submergides en una comunitat coral·lígena, ens topem amb abundants colònies d’un petit organisme invertebrat filtrador, un ascidi. Els ascidis són animals invertebrats com les esponges o els coralls que es troben al fons de l’oceà a més de 40 metres de profunditat. Vam recollir algunes mostres i un servidor, especialista en ascidis, les vaig poder identificar més tard al laboratori. Les vaig estudiar meticulosament, buscant les seves característiques morfològiques més rellevants fins que vaig poder veure que es tractava de l’espècie: Aplidium albicans. Una espècie ja descrita, però escassa al planeta i que no sabiem que podia viure al nostre litoral.
Les anàlisis de PharmaMar, S.A. van mostrar que aquest modest organisme tenia una substància química amb propietats antitumorals i antivirals. Van aconseguir identificar la molècula, que és la base de l’fàrmac conegut com Aplidin. El nom químic del compost és més complex però segur que us sonarà: plitidespina.
Avui, 32 anys després, està en boca de tots per les seves possibles aplicacions en un fàrmac contra la COVID-19.
Dècades d’investigació i grans inversions
Voldria destacar dues coses sobre aquestes troballes.
Primer, la visió i esforç d’empreses com PharmaMar, S.A. per desenvolupar una cartera de nous productes terapèutics que costen dècades d’investigació i una inversió enorme. Aplidin ha tingut una modesta història com antitumoral, però la seva possible nova aplicació compensaria tots aquests anys d’estudis.
Segon, la necessitat de la ciència bàsica. A la base d’aquesta investigació estan els biòlegs marins i, en particular, els anomenats taxònoms, capaços d’identificar a quina espècie pertanyen els diferents exemplars. Saber identificar l’espècie és vital si es necessiten més mostres, especialment per temes de patents, i també, per la possibilitat d’investigar altres espècies emparentades. Cal el nom de l’organisme productor.
Avui m’alegra saber que aquella llunyana immersió hagi donat aquests fruits tan importants, però és la història mateixa de la ciència bàsica. Ella és el brou de cultiu que permet l’aparició de descobriments que al seu torn acabaran d’una manera o una altra tenint aplicacions que poden canviar les nostres vides.
Unes dècades després, segueixo traient el temps que puc, entre burocràcies i investigacions més “modernes”, per poder passar hores a la lupa i en el microscopi, identificant i descrivint espècies d’ascidis de tot el món. No em reporta grans rèdits en termes de publicacions científiques estel·lars, però estic convençut que la meva modesta contribució per conèixer la nostra biodiversitat serà el meu llegat científic més important i durador.
Preservem la ciència bàsica i la taxonomia!
Text de Xavier Turon, professor d’Investigació del CEAB-CSIC.
