Una àrea marina protegida és una àrea marina que dóna protecció a tots o a part dels recursos naturals que conté. Dins d’una àrea marina protegida hi ha certes activitats que estan limitades o bé estan totalment prohibides, per tal d’assolir objectius de conservació, protecció de l’hàbitat, seguiment de l’ecosistema o ordenació de les pesqueries.
Les àrees marines protegides no prohibeixen necessàriament la pesca, la investigació o altres activitats humanes. Però en les que sí que està prohibida la pesca, els investigadors poden comparar-les amb àrees on sí que es pot pescar i així distingir els efectes que té la pesca sobre un ecosistema dels que produeix el canvi climàtic.
Actualment, només l’1,5% dels oceans del món estan protegits en forma d’àrees marines protegides, i d’aquest 1,5%, menys de l’1% té plans de gestió. En el cas dels mars europeus, només el 4% està protegit per llei. La Xarxa Natura 2000, de la qual us hem parlat en més d’una ocasió, és la principal eina que tenim per protegir espècies i hàbitats a Europa. Però després de 20 anys de funcionament està molt lluny de protegir el 30% de les aigües europees com tenia per l’objectiu.
A més de no haver protegit ni una tercera part del que es pretenia, la Xarxa Natura 2000 té un altre greu problema que li resta eficiència. I és que formar part d’aquesta xarxa no és una garantia del bon estat de salut d’un hàbitat marí. Perquè així sigui, són necessaris plans de gestió amb objectius clars de conservació, que promoguin una participació activa i informada de la societat, i de tots els actors interessats, per assegurar-ne així l’eficàcia.
De fet, un estudi del 2015 va demostrar que la major part de la vida marina protegida per la Natura 2000 està en mal estat o en estat desconegut i que només el 7% de les espècies i el 9% dels hàbitats protegits es considerava en bon estat de conservació. Clarament doncs, no n’hi ha prou en declarar una zona protegida, sinó que cal gestionar correctament les activitats humanes, que són les principals amenaces a les quals fan front els ecosistemes.
En un dels últims estudis publicats pel CEAB, es va estudiar l’efectivitat de les reserves marines segons els diferents graus de protecció que tenen per assolir els objectius de conservació dels ecosistemes marins. La seva idea va ser entendre els efectes indirectes de la sobrepesca sobre els diferents nivells de la cadena alimentària, a través de les poblacions de peixos i d’eriçons de mar.
Els peixos s’alimenten dels eriçons de mar, mentre que els eriçons de mar són herbívors i s’alimenten d’algues. De manera que, si es pesquen molts peixos el nombre d’eriçons es dispara i la cobertura d’algues comença a disminuir. I a l’inrevés es produiria en cas contrari. Per això, la presencia i mida de les poblacions dels eriçons de mar és un bon indicador per entendre l’efecte indirecte de la pesca sobre els hàbitats marins.
Amb aquesta premissa, l’estudi del CEAB va concloure que les àrees marines protegides que tenen una bona gestió, tenen efectes molt positius en les diferents poblacions. Però quan no hi ha control en la pesca, les comunitats d’eriçons de mar es poden convertir en un greu problema i acabar formant deserts marins, o blancalls, on les algues han desaparegut completament. També van trobar que si els habitants locals que viuen del medi i depenen de l’èxit de la reserva, compartien la gestió amb el govern, i estaven inclosos en les decisions finals, les reserves eren molt més eficaces i exitoses. De manera que sembla essencial la cogestió per conservar de veritat els nostres oceans.