Els ecosistemes marins costaners, en particular les praderes marines, els manglars i els aiguamolls o maresmes d’influència marina, tenen una gran capacitat d’emmagatzemar carboni (en forma de carboni orgànic) que ajuda a reduir la concentració de CO2 a l’atmosfera i pot per tant contribuir a mitigar els efectes del canvi climàtic.
No obstant, el carboni retingut pels ecosistemes marins costaners (popularment anomenat carboni blau) s’exclou dels crèdits de carboni (http://canviclimatic.gencat.cat/ca/politiques/acords_internacionals/protocol_de_kioto/mecanismes_del_protocol/) . Això és degut a la falta d’orientació a l’hora d’estimar les emissions de CO2 que es produeixen al degradar-se aquests ecosistemes. Pràcticament tot el carboni de dits sistemes es troba emmagatzemat al subsòl i l’estimació de les emissions de CO2 derivades de la seva degradació és més complexa i incerta que en el cas terrestre, on la major part es troba a la part arbòria.
Per resoldre aquest aspecte i facilitar la inclusió del carboni blau als projectes de conservació dels ecosistemes marins costaners, un estudi liderat per The School of Biological Sciences de la Universitat de Queensland, Austràlia, i en el qual ha participat l’Aurora M. Ricart del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC), ha examinat els processos que influeixen en les emissions de CO2 dels ecosistemes marins costaners a fi de desenvolupar un marc d’avaluació de riscos que faciliti la presa de decisions que prioritzen la conservació d’aquells llocs que minimitzin i reverteixen les emissions de CO2.
D’aquesta manera, han establert un mitjà per prioritzar la gestió dels valors de carboni d’ecosistemes marins costaners i recolzar així la conservació i restauració de tant preuades reserves, basant-se en el potencial d’emissions de CO2 a conseqüència de la seva pèrdua o degradació.
ELS INCOMPTABLES BENEFICIS DELS ECOSISTEMES MARINS COSTANERS EN L’EMMAGATZEMAMENT DE CARBONI BLAU
El carboni blau és el carboni que la vegetació dels ecosistemes marins costaners fixen a través de fotosíntesi i el fixen i acumulen al sòl en forma de carboni orgànic, extraient-lo així de l’atmosfera. Aquests ecosistemes, els quals es divideixen entre les maresmes o aiguamolls amb influencia marina, els manglars i les praderies o herbassars de fanerògames marines com la posidònia, n’emmagatzemen enormes quantitats. Aquest carboni emmagatzemat és el que coneixem per Carboni Blau o Blue Carbon.
Aquests ecosistemes compten amb grans reserves de carboni orgànic sota terra, és a dir, són embornals de carboni, on el carboni segrestat per l’ecosistema excedeix la taxa de carboni perdut a través de la respiració i l’exportació. Malauradament, les reserves de carboni són vulnerables i, davant de pertorbacions, es descomponen i degraden, i el carboni orgànic retingut durant centenars i milers d’anys s’allibera a l’atmosfera en forma de CO2.
La destrucció i degradació dels ecosistemes naturals, marins o no, representa aproximadament el 30% del CO2 emès a l’atmosfera, la qual cosa ajuda a impulsar l’escalfament global. Les pertorbacions en són una de les causes, però la mala gestió n’és una altra de molt important. És per aquest motiu que cal conservar la salut dels oceans de manera que el sistema capturi i emmagatzemi el carboni de forma més eficient.
Per altra banda, aquests ecosistemes proporcionen una àmplia gama de serveis ecosistèmics que afavoreixen a les pesqueries, la biodiversitat, la protecció de la costa i la mitigació del canvi global. Per això, degut a les creixents amenaces de què són víctimes, s’han hagut de desenvolupar estratègies enfocades a preservar i millorar aquests embornals de carboni i reduir la concentració de gasos d’efecte hivernacle.
COMPRENDRE LES RESERVES DE CARBONI BLAU PERMETRÀ CONSIDERAR-LES PELS CRÈDITS DE CARBONI
L’avaluació del risc d’emissions de CO2 degudes a la pèrdua dels ecosistemes naturals o derivades de pertorbacions que resulten de l’alteració de l’ambient físic i/o biogeoquímic del sòl on s’ha acumulat el carboni orgànic, es basa en el coneixement de la mida de l’stock (quantitat) d’aquest carboni en un lloc determinat i la probabilitat de que es descompongui i s’alliberi a l’atmosfera.
El marc d’avaluació de riscos elaborat, ara per ara de forma qualitativa, proporciona una via estructurada que ajuda a estimar el risc d’emissions de CO2 fent possible valorar les reserves de carboni i facilitant a les administracions la presa de decisions que les minimitzin i capgirin. Aquesta proposta d’avaluació de riscos podrà ampliar-se a un marc quantitatiu a mesura que existeixin més estudis sobre les reserves de carboni i la seva variabilitat, i sobre les taxes de remineralització del carboni orgànic del sòl, procés pel qual es transforma en CO2.
