El divendres 11 de novembre, en Jordi Catalan va donar el tret de sortida a les activitats organitzades pel CEAB en motiu de la Setmana de la Ciència d’aquest any amb la XIII Jornada d’Avenços en Ecologia (JAE). Una jornada de conferències i debats, en col·laboració amb la Societat Catalana de Biologia (SCB) i GECA, que posen en contacte a investigadors de diferents àmbits de l’ecologia. En aquesta edició, els conferenciants van tractar temes com el microbioma dels oceans o l’impacte de la sequera als boscos tropicals, entre d’altres.
Els ponents participants van ser Rafael Marcé, Silvia Acinas, Maurizio Mencuccini, Rafael Zardoya i Laura Baldo de l’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA), l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC), ICREA–CREAF–University of Edinburgh, Museo Nacional de Ciencias Naturales del CSIC i la Universitat de Barcelona, respectivament.
Jordi Catalan, principal creador i promotor de les JAE al nostre centre, va formar part de l’equip d’investigadors del CEAB des del 2001 al 2012 i ara realitza la seva tasca de recerca al CREAF. És ecòleg especialitzat en evolució i canvi global i expert en ecologia d’estanys d’alta muntanya. En aquesta 13a edició vam sentir la necessitat d’explicar-vos més coses sobre ell, els motius que el van portar a crear les JAE en un primer moment, què el duu a portar uns ponents i no uns altres, què investiga i què en pensa de la situació actual de la ciència. El resultat és una conversa lleugera i agradable, entenedora i extremadament interessant.
Això és el que ens va explicar:
Què et va dur a començar a organitzar la Jornada d’Avenços en Ecologia?
L’ecologia és una disciplina que pretén entendre la relació dels organismes entre ells i amb el medi d’una manera integrada. Malgrat aquesta visió general, la manera d’estudiar-ho en el camp difereix molt segons els tipus d’organisme (no és el mateix estudiar bacteris que elefants) i el tipus d’habitat (un bosc tropical o un escull coral·lí). A la pràctica doncs, hi ha un grau d’especialització molt elevat que fa que els investigadors ens relacionem sobretot amb aquells que metodològicament són més propers als nostres temes. Publiquem a les mateixes revistes i anem als mateixos congressos especialitzats.
La JAE la vàrem pensar per sortir-nos d’aquesta visió restringida
i poder interaccionar amb investigadors
que normalment no trobem en les reunions habituals.
Hi ha poques oportunitats per trencar aquesta especialització i veure un panorama més ampli de l’ecologia. Fins i tot, els congressos pretesament generals s’organitzen en sessions especialitzades simultànies. De manera que no acabem de trencar massa el cercle de relacions.
La Jornada d’Avenços en Ecologia la vàrem pensar per sortir-nos d’aquesta visió restringida i poder interaccionar amb investigadors que normalment no trobem en les reunions habituals. Tenim molt en comú que podem intercanviar, tant de conceptes com de mètodes. La Societat Catalana de Biologia, a través de les seves seccions, permet fer aquest tipus d’activitat. I així ho vam organitzar a través de la secció d’ecologia.
Quins criteris fas servir per escollir els ponents i els temes de cada any?
Aquest és una pregunta que em fan sovint. La norma és que no hi ha normes. Hi ha un objectiu, intentar ser fidels al terme “Avenços”. La ciència té per objectiu augmentar els límits del coneixement. Per tant, tot allò que ens sembli que va més lluny del que se sabia te cabuda en la Jornada. De fet, apliquem el terme Ecologia en un sentit molt ampli, tot allò que tingui a veure amb la biologia d’organismes en el seu medi. Sovint tenim ponents que ells mateixos no es qualificarien pas d’ecòlegs.
Tot allò que ens sembli que va més lluny del que se sabia te cabuda en la Jornada.
Què investigues tu i per què?
A mi m’interessa el que en podríem dir la biologia general; però desprès les contingències et van portant per camins especialitzats que canalitzen la teva activitat. Si soc expert en alguna cosa potser seria en ecologia d’estanys d’alta muntanya. Fet que pot semblar una mica “friqui”, veient les coses que hi ha al món per estudiar. Hi vaig anar a parar, com deia, d’una manera circumstancial, però desprès hi he trobat molts motius per seguir aprofundint en el coneixement d’aquests sistemes.
Els estanys són ecosistemes relativament petits que ens permeten estudiar molts aspectes d’interacció dels organismes entre ells i els seu medi d’una manera que en altres sistemes (si més no, fins no fa massa) difícilment es podien abordar. Per dir-ho d’alguna manera, podem mirar del microbi al peix en un marc integrat. L’ecosistema microscòpic és particularment atractiu, perquè molt del que ens sembla propi de la biologia dels organismes pluricel·lulars més grossos ja és present en els microorganismes.
Si soc expert en alguna cosa potser seria en ecologia d’estanys d’alta muntanya.
D’alta banda, els estanys de muntanya en particular són molt sensibles a les fluctuacions atmosfèriques, tant climàtiques com de la composició de la deposició (pluja i neu). Això els ha situat en una bona posició per estudiar el fenomen del canvi global, sobretot dels seus aspectes atmosfèrics. Els estanys tenen diverses avantatges, una d’important és que en el seu sediment guarden un bon registre del que va passant. Les tècniques actuals ens permeten reconstruir la dinàmica d’aquests sistemes tirant centenars i milers d’anys enrere.
Què n’opines de la situació de la ciència a Catalunya, a Espanya i al món en general?
És més fàcil començar parlant del món. Estem vivint una revolució científica i tecnològica que no podíem ni imaginar quan jo era estudiant a la universitat. I pensar en fa 100 anys, sembla la prehistòria. Paradoxalment, la ciència, posant-ho permanentment tot en dubte, és el sistema de coneixement que més sòlidament ha avançat en la nostra societat. De fet els altres sistemes estan molt encallats.
Veurem si se’n surt també de conèixer-nos a nosaltres mateixos i utilitzar-ho en profit de tothom.
Com es fa compatible la llibertat personal i l’organització socio-econòmica general en un entorn sostenible pel planeta és el gran repte per un futur immediat. Lluny de ser un tema aliè a la ciència, probablement n’ocuparà progressivament un paper central. No solament perquè el científic tradicional es fiqui més en aquests temes, sinó perquè les ciències socials van adquirint més i més característiques de les ciències experimentals. Malgrat que tenir el coneixement , no vol dir necessàriament tenir la força i capacitat per aplicar-lo, encara que sigui per instint de supervivència, tenim el deure de ser optimistes.
Tenim el deure de ser optimistes.
Passar d’aquesta visió general al tema de la ciència a Espanya és com venir de la platja i entrar en una cambra fosca a vint sota zero. El “que-inventen-ellos” segueix arrelat a la mentalitat dels poders polítics i econòmics espanyols. De vegades es disfressa amb el discurs, però els fets parlen per ells mateixos. Durant uns pocs anys, semblava que hi havia voluntat d’assolir un nivell de finançament de l’activitat científica mitjanament homologable a la capacitat econòmica del país però, a la que van venir una mica mal dades econòmicament , els principis ràpidament es van canviar. Una mica a l’estil Grouxo Marx.
El refugi dialèctic és afavorir l’excel·lència, però la punta de l’iceberg no sura sino hi ha una base per sota. S’està malbaratant tota una generació i no es veuen indicis que això canviï. Però encara més greu, la societat està completament orfe del debat respecte dels canvis que s’estan produint en el món, ens hem instal·lat en una dinàmica de prendre resignació davant del que se’ns ofereix com inevitable. Es mira d’imposar creences més que no pas buscar el coneixement. A veure si des de fora ens ho solucionen.
Es mira d’imposar creences més que no pas buscar el coneixement.
A veure si des de fora ens ho solucionen.
Catalunya difereix una mica en la mesura que ha trobat una manera de reincorporar, d’una manera o altra, alguns investigadors formats a fora i així participar de la xarxa internacional de recerca. Malgrat alguns indicadors d’èxit que es remarquen, les possibilitats encara són migrades respecte del potencial que hi ha. Tot i el panorama, dedicar-se a la ciència és molt gratificant si es te un mínim de curiositat i neguit per entendre tot el que ens envolta i a nosaltres mateixos. El sistema sort en te d’això.
