En algunes platges és freqüent que hi arribin algues i plantes marines que han estat arrossegades des de dins de l’aigua fins la sorra pels corrents i l’onatge, especialment en episodis de tempestes. Un equip científic, dins el que s’hi inclou un expert del CEAB-CSIC, ha explicat el paper ecològic d’aquestes restes. Ho ha fet en un article publicat a la revista Frontiers for Young Minds.
L’arribada a la costa de restes de vegetals marins autòctons (com la posidònia o la Cymodocea) és un fenomen que forma part del cicle natural i que és important per a la salut dels ecosistemes litorals. No obstant, sovint no es percep així, sinó que es jutja com a “deixadesa”, com a escombraries, que cal retirar ràpidament.
En un article científic a la revista Frontiers for Young Minds, investigadores i investigadors d’ecologia marina, entre els que hi ha Òscar Serrano del grup de macròfits aquàtics del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC), detallen les funcions ecològiques d’aquestes restes.
En la publicació comencen explicant que les componen vegetals marins morts, com ara algues i plantes marines. La quantitat que se n’acumula a les platges varia molt arreu del món, des de tan sols 0.1 kg per metre de costa fins als més de 300 kg.
Aquests restes s’originen als alguers -als prats de plantes marines i als boscos d’algues. La “fullaraca” és portada fins la costa per les marees, les onades i el vent, i es diposita a la sorra o bé torna mar endins. En cada moment d’aquest “viatge”, les restes fan una sèrie de funcions que són clau per a mantenir en bon estat els ecosistemes litorals.
La importància d’aquestes restes de vegetals marins
– Llar: una de les seves “funcions” és ser llar i/o refugi de petits animals, la majoria invertebrats, com els isòpodes i amfípodes, crustacis d’aspecte semblant a les gambes. També s’hi troben larves de mosca i altres insectes, així com nombrosos microorganismes. Esdevé una excel·lent casa ja que proporciona seguretat enfront molts depredadors i protegeix de condicions difícils com, per exemple, una excessiva temperatura o radiació solar. Alguns d’aquests organismes viuen només en aquestes restes, de manera que respectar-les és l’única forma de preservar aquestes espècies.
– Aliment: La majoria dels animals que viuen en aquestes restes són detritívors, la qual cosa significa que els encanta menjar material vegetal mort (detritus). Que estigui humit i contingui microorganismes els facilitat el procés. Bacteris i fongs, entre altres, a més de descomposar els detrituts fent-los més digeribles, esdevenen una font d’aliment més per als detritívors. Al seu torn, aquests petits animalons que s’alimenten de les restes de vegetals marins esdevenen menjar per a altres organismes com escarabats o aranyes que viuen a la sorra, els peixos de dins l’aigua i, fins i tot, les aus que freqüenten aquestes zones. Sostenen, doncs, tota una xarxa alimentària a la platja i a les aigües someres.
– Fertilitzant: quan es descomponen també esdevenen aliment. Els nutrients acaben arribant a entorns terrestres o tornant al mar, enriquint i ajudant a mantenir en bon estat aquests ecosistemes. Contribueixen, doncs, a que neixin i creixin més plantes i animals, a que els ambients siguin vius i es mantinguin amb bona salut.
– Barrera natural: si es deixen a la platja, aquestes restes ajuden a minimitzar l’erosió, a protegir el litoral dels temporals.
Tot i la clara importància ecològica d’aquesta vegetació que arriba a la sorra, sovint aquestes restes no són apreciades. Amb l’errònia idea que una platja sana és una platja blanca i sense cap “destorb”, sovint es corre a eliminar-les, fins i tot usant maquinària pesada, causant un impacte negatiu en els ecosistemes, i sense ni tan sols donar cap ús pràctic a tot el material retirat. Una forma de fer que s’hauria d’evitar sempre que sigui possible.
Afortunadament cada vegada són més els municipis (a les Illes Balears i a altres punts dels països catalans en tenim nombrosos exemples) que respecten les recomanacions derivades de l’evidència científica i opten per NO retirar les fulles mortes de posidònia o les restes d’altres vegetals marins, tenint en compte que les platges són hàbitats naturals, espais de transició entre l’aigua i la terra dinàmics i alhora també molt fràgils.
L’excepció a la recomanació de no retirar aquestes restes és quan, en punts concrets n’arriben quantitats ingents acumulant-se en altíssimes muntanyes fumenjants -pels gasos sorgits del procés de descomposició-. En aquests casos, l’extracció acaba essent necessària, però s’ha de fer en la justa mesura i amb mètodes de mínim impacte, que evitin malmetre l’entorn. També, procurant donar un altre ús a aquesta vegetació. Molt sovint les acumulacions enormes són fruit del trencament de l’equilibri produït per les activitats humanes que van provocant la mort dels nostres alguers, alhora que la proliferació desaforada d’espècies invasores com per exemple l’alga aisàtica que s’ha extès sense fre per la costa andalusa.
Llegiu l’article científic sencer, clicant aquest enllaç.
