Ecosistemes de carboni blau: aliats contra el canvi climàtic

22/07/2024

Gairebé tothom sap que la vegetació terrestre capta diòxid de carboni de l’atmosfera i ens torna oxigen. Però és menys conegut el paper de mars, oceans i ecosistemes costaners en la captació i la retenció d’aquest compost que tant contribueix a l’escalfament global. Un equip, dins el que s’hi inclou un investigador del CEAB-CSIC, ho ha explicat en un article científic, alhora que divulgatiu, publicat recentment a la revista Frontiers for Young Minds.

Arbres i plantes terrestres empren CO2 per fer la fotosíntesi i acumulen carboni a les fulles, tiges i troncs, així com a terra. Aquest carboni que retenen es coneix com a ‘carboni verd’.

Les plantes aquàtiques ―les que trobem sota el mar i en espais costaners― fan exactament el mateix. Capten CO2 i l’utilitzen per fer el procés que els permet obtenir energia. Guarden carboni a les fulles, rizomes i arrels, i enterren quantitats importants d’aquest element als seus sediments, al sòl en el que estan arrelades. És l’anomenat ‘carboni blau’

Els ecosistemes que realitzen aquesta funció són coneguts com a ecosistemes de carboni blau i tenen la particularitat de retenir durant milers d’anys el CO2 capturat. Aquesta família d’ecosistemes inclou:

Les praderies o ‘boscos’ marins: extensions de plantes als fons costaners marins com, per exemple, Posidonia oceanica, Zostera marina, Zostera noltii, Cymodocea nodosa o Halophila stipulacea.
Els aiguamolls: terrenys costaners molt plans que romanen inundats o s’inunden periòdicament com a conseqüència del flux i reflux de les marees o de la filtració de l’aigua del mar.
Els manglars, que es troben a latituds tropicals i subtropicals, a les desembocadures al mar de rius o rierols. Les espècies que hi habiten són plantes i arbres aquàtics que resisteixen l’alta salinitat de les aigües marines que es barregen amb les dolces.

Treball de camp al Mediterrani. Autoria: L.Carrau/CEAB-CSIC

Magatzems naturals de CO2

Els ecosistemes de carboni blau cobreixen menys del 2% de la superfície del nostre planeta, ja que han estat greument maltractats al llarg de la història –i encara avui dia– pels éssers humans. S’han dessecat, s’hi ha construït a sobre, s’han destrossat amb activitats com la pesca d’arrossegament o l’ancoratge d’embarcacions sobre praderies marines…Tot i això, continuen complint un importantíssim paper en el cicle del carboni. No tant pels gasos d’efecte hivernacle que capturen (cap a un 2% del CO2 que els humans emetem anualment), sinó, sobretot, perquè són molt eficients retenint-lo.

Els científics expliquen que els hàbitats formats per aquestes plantes de naturalesa aquàtica són autèntics “magatzems o embornals de carboni”. Si bé el capturen de forma més lenta que els boscos, són molt més eficaços retenint-lo.

Els investigadors del grup de macròfits aquàtics del CEAB-CSIC Miguel Àngel Mateo i Òscar Serrano (coautor de l’article a Frontiers) detallen que “a diferència de molts ecosistemes terrestres, en els que la matèria es descompon ràpidament, en els ecosistemes de carboni blau (per les condicions dels sòls, que estan permanentment coberts d’aigua), triga molt més i el carboni s’hi guarda amb una gran eficiència. En van emmagatzemant més i més, durant tot el temps que aquell ecosistema es manté viu i sa. Hem arribat a datar dipòsits de carboni blau de fins a 12.000 anys d’antiguitat”.

Mateo, que és alhora el responsable del Grup Español d’Experts en Ecosistemes de Carboni Blau, recorda que l’estoc de carboni emmagatzemat per aquests hàbitats equival, com a mínim, a tot un any d’emissions antropogèniques. No obstant això “Continuem maltractant-los. Cada any, a nivell mundial, s’alliberen uns 300 milions de tones de diòxid de carboni pel deteriorament o la destrucció d’ecosistemes de carboni blau. Quan en destruïm un, el carboni que retenia es remineralitza i torna a la biosfera, agreujant el canvi climàtic”.

Els investigadors recorden que, a més del seu paper en el cicle del carboni, aquests ecosistemes són valuosos per molts altres motius: la vegetació aquàtica és la primera baula de la cadena tròfica, crea espais claus per a la biodiversitat ―són l’hàbitat o el refugi de moltes espècies―, filtren l’aigua eliminant contaminants i protegeixen les costes de l’erosió i dels fenòmens extrems , cada cop més freqüents amb el canvi climàtic.

Així doncs, tenir-ne cura ens aporta molts beneficis, més enllà del seu paper en la captació i retenció de carboni. Preservar-los i, en ocasions, restaurar-los, esdevé doncs una solució natural per fer front al canvi climàtic.