Un nou estudi revela que aquests ecosistemes, a més d’emmagatzemar carboni, retenen contaminants perillosos, entre els quals hi ha metalls pesants com el mercuri. El treball estima que la seva degradació i pèrdua poden alliberar cada any unes 26 tones d’aquest metall a escala mundial, exposa els riscos associats i identifica les regions del món amb un perill més elevat.
La investigació, publicada a Earth-Science Reviews, l’ha dut a terme un equip internacional del que formen part investigadors del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC). L’estudi adverteix d’una dimensió encara poc estudiada dels aiguamolls, les praderies marines —com les de Posidonia oceanica al Mediterrani— i els manglars —propis de les zones tropicals i subtropicals—: la seva capacitat de retenir contaminants persistents durant segles o fins i tot mil·lennis. Es tracta, en bona part, de contaminants heretats de l’activitat humana, com ara metalls pesants acumulats als sediments costaners, que poden tornar a l’aigua, amb totes les implicacions que això comporta, si aquests ecosistemes es degraden, s’erosionen, són remoguts o desapareixen completament.
L’estudi estima que, precisament per la seva degradació i pèrdua, aquests ecosistemes alliberen cada any al voltant de 26 tones de mercuri a escala mundial.
El treball, publicat amb el títol Risks of mercury release from disturbance of blue carbon ecosystems, revisa el coneixement disponible sobre com els sediments costaners emmagatzemen mercuri i altres metalls pesants, i com aquests contaminants poden mobilitzar-se quan els ecosistemes es veuen alterats per activitats humanes o fenòmens climàtics extrems. Entre les pertorbacions analitzades hi figuren el dragatge, la pesca d’arrossegament, la urbanització i transformació del litoral, els vessaments de petroli, els temporals, les inundacions, les sequeres i les onades de calor marines. A més, es posa de manifest que els ecosistemes de carboni blau actuen com a filtres i trampes de la contaminació, acumulant anualment 16 tones de mercuri a tot el món.
«Durant anys hem destacat el paper d’aquests ecosistemes com a aliats davant del canvi climàtic, perquè capten diòxid de carboni i l’emmagatzemen, en forma de carboni, durant segles o mil·lennis. Aquest estudi aporta una raó més, que se suma a les moltes que ja teníem, per conservar-los i restaurar-los: mantenir immobilitzats contaminants heretats, com el mercuri, que poden tornar a entrar en circulació si destruïm o alterem els sediments», assenyala l’investigador Òscar Serrano, coautor de l’article i director del grup GAME del CEAB-CSIC.
El mercuri és un contaminant que genera una preocupació global. En determinades condicions ambientals, una part es pot transformar en metilmercuri, una forma encara més tòxica i biodisponible que s’acumula a les xarxes tròfiques, afecta tota la vida marina i, a més, pot arribar als éssers humans a través del consum de peix i marisc. L’article subratlla, tanmateix, que no tot el mercuri alliberat es transforma automàticament en metilmercuri: aquest procés depèn de factors locals com les condicions químiques del sediment, la disponibilitat de matèria orgànica i l’activitat microbiana.
Per arribar a aquestes estimacions, els autors van analitzar estudis previs sobre sediments costaners sotmesos a pertorbacions físiques, com ara dragatges, erosió, temporals o activitats humanes que remouen el fons marí. Segons aquesta anàlisi, aquestes pertorbacions poden mobilitzar, de mitjana, al voltant del 54 % dels metalls retinguts als sediments, tot i que la xifra varia molt segons el tipus de sediment, la intensitat de l’impacte i les condicions ambientals. Als ecosistemes de carboni blau, la pèrdua de vegetació i l’erosió poden fer que hàbitats que normalment actuen com a embornals de contaminants passin a convertir-se en fonts secundàries de contaminació.
El treball també identifica regions del planeta on el risc és especialment elevat a causa de la coincidència de grans reserves de mercuri, una intensa pressió humana, l’exposició a fenòmens climàtics extrems i la dependència dels recursos pesquers. Entre les zones prioritàries hi figuren l’Àsia oriental, l’Amèrica Llatina i el Carib, l’Àfrica subsahariana i diverses subregions insulars del Pacífic.
Més enllà de la xifra global, els autors destaquen un mecanisme fins ara poc considerat: l’amplificació per pertorbacions compostes. És a dir, l’efecte encadenat de diversos impactes pot ser superior a la suma dels efectes de cadascun per separat. Per exemple, una sequera pot oxidar el sediment i afeblir la seva capacitat de retenir mercuri, de manera que una tempesta posterior pot alliberar més contaminants dels que alliberaria si l’ecosistema es mantingués intacte.
«El missatge és clar: conservar aquests ecosistemes no es pot desvincular de l’acció contra el canvi climàtic ni de la reducció de la resta de pressions humanes que els degraden. Quan aquestes pressions actuen alhora, els seus efectes es poden amplificar i provocar impactes més grans que els que tindria cadascuna per separat», afirma Òscar Serrano. «Ens convé protegir i restaurar manglars, aiguamolls i praderies marines, perquè és una mesura climàtica, una manera de reduir riscos ambientals i, sens dubte, una acció clau per protegir la biodiversitat, el litoral, la pesca i, en definitiva, la supervivència de moltes comunitats costaneres», afegeix.
L’estudi proposa integrar aquesta perspectiva en les polítiques de gestió costanera i en els marcs internacionals de control del mercuri, com el Conveni de Minamata.
