Un nou estudi, publicat a la revista Nature Reviews, Earth & Environment, analitza a escala global el potencial dels ecosistemes de carboni blau, els quals inclouen boscos de manglars, praderies de pastures marines i aiguamolls, per actuar com a embornals naturals de carboni, així com les oportunitats actuals i futures per protegir, restaurar i conservar aquests ecosistemes.
Aquesta completa anàlisi ha estat possible gràcies a la col·laboració internacional i multidisciplinària entre l’investigador Òscar Serrano del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC), els investigadors Peter I. Macreadie i Micheli D.P. Costa del Centre d’Ecologia Integrativa de la Universitat de Deakin (Austràlia), la investigadora Trisha B. Atwood del Departament de Ciències de Conques Hidrogràfiques i Centre d’Ecologia de la Universitat Estatal d’Utah (Estats Units), la investigadora Catherine E. Lovelock de l’Escola de Ciències Biològiques de la Universitat de Queensland (Autràlia) i de l’investigador Carlos M. Duarte del Centre de recerca del Mar Roig de la Universitat de Ciències i tecnologia King Abdullah (Aràbia Saudita).
Per limitar l’augment de la temperatura mitjana global per sota d’1,5°C, les emissions s’han de reduir i l’excés de gasos amb efecte d’hivernacle s’ha d’eliminar de l’atmosfera. Una opció emergent per assolir ambdós objectius són solucions climàtiques naturals, en què s’inclouen la gestió i restauració dels ecosistemes de carboni blau perquè puguin actuar com a embornals eficients de carboni (procés conegut com a segrest de carboni). Aquests ecosistemes són extensos i formen uns hàbitats altament productius que allotgen diverses comunitats ecològiques, ajuden el benestar humà i protegeixen les costes contra l’erosió i l’augment del nivell del mar.
Malauradament, al voltant del 50% de l’extensió global dels ecosistemes de carboni blau han desaparegut, cosa que limita el paper d’aquests ecosistemes al segrest de carboni. A més, només al voltant de l’1,5% de l’extensió global dels ecosistemes de carboni blau es troben a les àrees marines protegides (AMP), zones regulades on els ecosistemes de carboni blau troben refugi i es conserven.
Reserves mundials de carboni blau
Els ecosistemes de carboni blau del planeta abasten entre 36 – 185 milions d’hectàrees dins de les zones costaneres de tot el món i potencialment podrien arribar a contenir entre 9.000 i 33.000 milions de tones de carboni a terra i biomassa.
Els boscos de manglars són el focus principal de recerca en relació amb la distribució de les existències de carboni blau. En comparació, les praderies de pastures marines i els aiguamolls encara no tenen estimacions sòlides. Una millor comprensió d’aquests factors milloraria els intents d’estimar i modelar el carboni blau, les seves contribucions al cicle global del carboni, i millorar la nostra capacitat per predir els beneficis associats a la conservació i la restauració en els fluxos de gasos d’efecte hivernacle a escala nacional.
Factors socioeconòmics: causa principal de la pèrdua d’aquests ecosistemes
Quantificar les pèrdues dels ecosistemes de carboni blau és complex per la manca de dades a nivell global quant a la seva extensió espacial, històrica i actual, i en particular per a les pastures marines i les maresmes. Tot i les dificultats, les pèrdues globals dels aiguamolls s’han estimat entre 1-2% per any i les de les pastures marines d’un 1,5% per any durant el darrer segle.
Les causes de les pèrdues d’aquests ecosistemes varien segons el mateix ecosistema i la regió, però generalment inclouen modificacions físiques del paisatge, contaminació, la presència d’espècies invasores i el canvi climàtic. En la majoria dels casos, la pèrdua d’aquests hàbitats està associada a factors socioeconòmics que es concentren al voltant de les costes: energia, alimentació, expansió d’infraestructura, recreació o turisme.
La cartografia de la distribució global, per exemple, dels boscos de manglars, ha demostrat que el potencial de recuperació d’aquests hàbitats podria arribar a ser de més de 800.000 ha. Per contra, la recuperació de les praderies marines és més costós i la taxa d’èxit menor. No obstant això, hi ha la possibilitat de restaurar les àrees ocupades per pastures marines si les pressions que van provocar la pèrdua desapareguessin. Tot i així, la restauració natural és un procés molt lent i que requereix una millora important quant als mètodes i eines disponibles actualment i, per tant, la seva conservació emergeix com una eina eficaç per promoure el seu paper en la captura anual de CO2 i evitar emissions lligades a la descomposició del carboni que emmagatzemen.
El carboni blau inclòs als punts clau de la COP26
L’èxit de l’estratègia de carboni blau des que es va conèixer per primera vegada la seva gran potència el 2009, es reflecteix en la seva adopció creixent dins de les contribucions determinades a nivell nacional (Acord de París) i de la consecució d’aquests objectius a llarg termini. Avui dia, hi ha projectes de carboni blau en funcionament que consisteixen a conservar ecosistemes existents, o restaurar-los en zones on han desaparegut.
Aquest any, a més, la restauració i protecció dels ecosistemes naturals forma part del segon objectiu clau de la Conferència de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic (COP26) que se celebra a Glasgow del 31 d’octubre al 12 de novembre del 2021. Les contribucions determinades a escala nacional encarnen els esforços de cada país per reduir emissions i adaptar-se als efectes del canvi climàtic.
Article de referència
Macreadie, P.I., Costa, M.D.P., Atwood, T.B. et al. Blue carbon as a natural climate solution. Nat Rev Earth Environ (2021). https://doi.org/10.1038/s43017-021-00224-1
