El silici és un dels elements químics més abundants de l’univers i, després de l’oxigen, el segon element que més trobem al nostre planeta. A l’oceà, forma part de sediments i roques, i, el que encara és més important, es troba dissolt a l’aigua de mar. Aquest silici dissolt juga un paper clau en el funcionament ecològic de l’oceà a nivell global.
El silici dissolt de l’aigua de mar és imprescindible per al creixement de les diatomees, que són un tipus d’algues microscòpiques que estan recobertes per una capa externa feta de silici. Les diatomees estan a la base de la cadena alimentària i molts animals s’alimenten d’elles. Per això, de l’abundància de silici en depèn l’abundància de diatomees i, per tant, que els oceans siguin més o menys productius.
Per altra banda, hem dit que són algues i, com a tal, fan la fotosíntesis. Això vol dir que la seva abundància també repercuteix en la quantitat de CO2 de l’atmosfera que poden absorbir els oceans i la capacitat que tenen per frenar l’escalfament global. Com podeu imaginar doncs, es tracta de processos importants i per això els científics porten dècades estudiant la disponibilitat de silici dissolt a l’aigua dels oceans, qui l’està utilitzant i de quina manera ho fa.
Ara, un estudi del grup d’investigadors d’Ecobiologia i Biotecnologia d’Esponges del CEAB ha revelat que les esponges marines contribueixen de forma molt important en el cicle de silici oceànic. És a dir, que no tot recau en el paper que tenen les diatomees, com es creia fins ara, sinó que el grup d’animals més antic del planeta, les esponges, també hi tenen molt a dir.
Durant els últims cinc anys, aquests científics i científiques han estat investigant sediments marins recollits en ambients molt diferents dels oceans. Parlem de badies someres, esculls de corall, talussos continentals, muntanyes submarines i planes abissals, entre molts d’altres. Algunes de les mostres eren tan inaccessibles que, fins i tot, van haver de ser recollides per un robot submarí operat per control remot.
El resultat, després d’examinar més de 160.000 peces d’esquelets d’esponges, fets de silici i enterrats en els sediments, és que les esponges marines extreuen uns 48 milions de tones anuals de silici de l’aigua dels oceans. Amb aquest descobriment, s’ha pogut confirmar que fins ara s’estava calculant malament l’abundància de silici oceànic i que, en realitat, és un 28% més gran del que es pensava.
D’aquesta manera, s’ha retrobat un nou i desconegut equilibri del cicle del silici que es creia trencat degut al desgel de glaciars i casquets polars. Ara tenim moltes més dades i idees per continuar estudiant el moviment del silici dins els oceans i preveure la pèrdua d’aquest fràgil equilibri marí.
En una situació d’emergència climàtica com l’actual, conèixer al detall aquests processos naturals és vital per entendre quina serà la seva evolució en escenaris futurs de canvi global. I és que, si es trenqués l’equilibri, es desencadenaria una alteració general dels processos de producció primària i d’intercanvi de CO2 amb l’atmosfera, del qual no en podem imaginar-ne, ni remotament, les conseqüències que generaria.
Programa emès l’11 d’octubre del 2019